'Sweeney Todd', l'ombra allargada de Tim Burton

Sorpresa positiva la que divendres em va produir la pel·lícula Sweeney Todd, dirigida al 2007 per Tim Burton i interpretada per Johnny Depp i Helena Bonham Carter. Se centra en el personatge del barber del carrer Fleet, Benjamin Barker, i la seua ànsia per venjar-se del jutge Turpin, responsable de la falsa acusació que l’allunya de la seua dona i filla, retingudes per aquest cacic local. Després de complir la condemna, Barker torna a Londres per passar comptes i ho fa amb una nova identitat: la de Sweeney Todd.

La senyora Lovett, mestressa de la botiga situada al mateix carrer Fleet, dedicada a la venda d’uns pastissos de carn que no serien tastats ni per les rates, ha estat guardant escrupulosament l’antiga barberia del pis de dalt fins al retorn del seu propietari. Un cop Barker -ara Todd- es retroba amb les seues navalles de plata, la sang comença a córrer goles avall dels agosarats clients que hi acudeixen per afaitar-se, tot i que aquesta no és la pitjor dissort que corren en aquell edifici...

Amb un ambient angoixant i claustrofòbic per recrear el Londres victorià, Tim Burton torna a demostrar algunes de les virtuts que el van fer conegut en el cinema i que s’han plasmat amb encert en títols com Batman o Eduardo Manostijeras. L’estil més gris de Burton sovint s’ha tenyit amb tocs coloristes i amb una idea d’un món molt personal: exemples en són Beetle Juice, Big Fish o les fantàstiques pel·lícules d’animació Pesadilla antes de navidad i La novia cadaver. Però no tot el que ha fet Burton hauria de ser posat al mateix cistell d’obres que el fa un gran director: pel·lícules com Sleepy Hollow, Charlie i la fàbrica de xocolata, Mars Attacks! o la incomprensiblement dolenta versió del Planeta dels simis resten punts a un autor que demostra un gran enginy i capacitat per crear escenaris.

Sweeney Todd i el teatre
L'origen de la història del barber diabòlic del carrer Fleet es perd en el temps. Segons sembla es tracta d'una llegenda popular que mai ha pogut ser documentada com a real. La versió teatral que en va fer Stephen Sondheim per a Broadway a la dècada dels 70 va popularitzar aquest personatge, que s'ha mantingut fins a l'actualitat amb la representació també als teatres de casa nostra: al 1995, Mario Gas va dirigir la versió en català, protagonitzada per Vicky Peña i Constantino Romero (substituït més tard per Joan Crossas), que es va mantindre en cartell durant mesos al teatre Poliorama de Barcelona. Ara (curiosament coincidint amb la inèrcia deixada pel film de Burton, tot i que s’assegura que la reestrena estava prevista des de feia anys), Mario Gas reprèn la direcció d’aquesta obra: el mes passat es va estrenar al Teatro Español de Madrid amb el mateix planter d’actors, amb Peña i Crossas com a mestres d’aquesta cerimònia lúgubre, on hi serà fins al 7 de gener. Pel que sembla, no s’espera que de moment aterre novament a Barcelona (per a desgràcia dels que amb tota seguretat hi aniriem sense dubtar) ja que “no disposa d’un teatre on es puga representar”, una excusa igual de ridícula que difícil d’entendre, atès l’èxit que ja va tindre en la seua primera temporada.

Abans d’acabar, una curiositat: en la versió teatral anglesa, l’actriu que interpretava el paper de Mrs. Lovett era Angela Lansbury, la dona que després es faria mundialment coneguda pel seu personatge televisiu Jessica Fletcher a la sèrie S’ha escrit un crim. Està vist que el seu lligam amb les morts ve de lluny... Aquí en teniu la mostra: