"The Star": radiografia d'una decadència

Els anys cinquanta van ser prou difícils per les grans estrelles cinematogràfiques en actiu que havien establert el seu regnat als anys trenta i quaranta. Hollywood, ahir igual que avui, es mostrava implacable amb la maduressa física de les seves lluminàries, a les que abandonava a la seva sort després, això si, d'haver ingressat durant dècades quantitats astronòmiques obtingudes pels grans èxits de taquilla que aquestes van proporcionar. És aquest el cas de Norma Shearer, Irene Dunne, Claudette Colbert, Rosalind Russell o Miriam Hopkins, per citar-ne, a l'atzar, exemples ben coneguts. D'entre totes elles, és excepcional l'evolució de dos de les més grans estrelles dels 30 i els 40, Joan Crawford i Bette Davis.
Joan Crawford, la reina indiscutible de la Metro Goldwyn Mayer durant més de vint anys, va veure com la poderosa productora de Louis B. Mayer es desempallegava d'ella com d'una autèntica molèstia amb la que ja no sabien que fer. El mateix va passar amb la seva nova llar professional, la Warner Bros. que es trobava sota el tirànic control de Jack Warner, després, però, d'obtenir grans triomfs al box-office com "Mildred Pierce" o "Flamingo Road".
Crawford va continuar lluitant per aconseguir bons papers a la indústria, treballant a banda dels grans estudis i buscant l'empara de les petites productores independents que pugnaven per sobreviure sota la perillosa ombra de la Metro, la Fox, la Universal o la Paramount. Així, Crawford es va convertir en una presència constant entre la producció d'aquestes minors, les quals -i, per descomptat, també gràcies a la seva gran categoria interpretativa- li van oferir grans éxits com la mítica i crepuscular "Johnny Guitar" (Republic Pictures) o la melancòlica i patètica "Autumn Leaves" (William Goetz Productions). El gran públic, però, no es va adonar dels equilibris de Crawford per continuar mantenint-se dalt de tot, donat que la majoria d'aquestes produccions independents eren distribuïdes pels grans estudis, que disposaven de la enorme infraestructura necessària per estrenar convenientment a sales de cinema per tot el país i garantir-ne una distribució internacional.
La trajectòria de Bette Davis a partir de 1950 s'ajusta, pràcticament, al mateix patró. La seva primera pel·lícula després de finiquitat el contracte que la mantenia lligada amb la Warner -casa seva des dels inicis de la seva carrera a principis de la dècada dels trenta- va ser una de les produccions clau de la història del cinema, "All about Eve", rodada per Joseph Leo Manckiewicz per a la Twentieth Century Fox.
Després d'aquesta gran obra mestra, Davis va seguir treballant en pel·lícules de relativa trascendència per a diferents productores com la RKO, la Eros o de nou amb la Fox, fins a rebre l'oferta del productor Bert E. Friedlob per a protagonitzar "The Star", una radiografia de la decadència d'una antiga estrella de Hollywood que no troba el seu lloc en una indústria que li ha girat l'esquena.
Bette Davis va aconseguir arrencar del personatge de Margaret Elliot -una Top Hollywood Star guanyadora d'un Oscar- una de les seves millors interpretacions en un paper que es trobava, en aquells moments, molt proper a la seva pròpia experiència personal. Si bé Davis sempre s'implicava al límit en la creació dels seus personatges, aquí efectúa un excel·lent i magnífic desplegament de recursos dramàtics imbuïda, sense dubte, per la seva circumstància i pel presentiment d'un molt proper descens a la Terra davant de l'emergència de les joves noves estrelles que brillarien intensament en el cinema colorista i de grans produccions dels anys cinquanta.
El personatge de Margaret Elliot incorpora tots els ets i uts de l'arquetip universalment assumit de l'estrella de Hollywood: alcohòlica, capriciosa, inconstant i vanitosa, movent-se en un entorn fals de decorats construïts entre palmeres reseques i de night clubs privats al costat de gasolineres instal·lades a sorolloses highways. Margaret Elliot es veu incapaç de prendre consciència del pas dels anys, del canvi egoista i cruel dels gustos del gran públic i de la seva pròpia decadència física, i lluita desesperadament contra tot això de la única manera que sap fer-ho: interpretant a la vida real el patètic rol de la megaestrella que ja no és, obviant que s'ha convertit en una trista paròdia del passat, una portada rebregada del Variety que ningú té en compte, una what's-his-name recordada només per nostàlgics empedreïts. Es troba, a més, sense un sol centau a la butxaca, després d'haver malgastat la seva fortuna en capricis i en mantenir la família de la seva germana i el seu cunyat bo-per-a-res, paradigma del paràsit que viu còmodament sota la fresca ombra d'un espès arbre. Per una altra banda, la seva filla Gretchen (interpretada per una pre-adolescent Natalie Wod) ha de viure amb el seu pare i ex-marit de Margaret perquè aquesta no té ni els recursos suficients per mantenir-la. A punt de tocar fons, retrobarà Jim Johannson (el sempre excel·lent Sterling Hayden) un ocasional partenaire de Margaret al cinema que l'ajudarà a superar l'angoixa i la frustració, no sense haver de patir les conseqüències d'interactuar amb el difícil i complexe caràcter de l'actriu.
"The Star", dirigida per un poc conegut realitzador anomenat Stuart Heisler -el qual, coses de la vida, va tenir també el seu moment de màxim esplendor a la dècada dels trenta- és una excel·lent vista panoràmica sobre les interioritats de Hollywood, una mirada voyeurista i sense concessions a una indústria que l'únic que fa -com qualsevol altre negoci del món, certament- és posar l'interès econòmic per davant de les persones.