17 de novembre 2008

'Perdición', bon cinema negre de la mà de Billy Wilder

6 comentaris
Si fa us dies us parlàvem d'una joia del flasback i del cinema negre, El gran flamarion d'Anthony Mann, avui us proposem una altra pel·lícula retrospectiva, amb un crim perfecte i amb femme fatalle: Perdición, del gran Billy Wilder. La pel·lícula és una producció del 1944 per a la Paramount Pictures, i va suposar el quart llargmetratge de Wilder com a director, situat entre Cinco tumbas al Cairo (1943) i Días sin huella (1945). En aquest sentit, Perdición (també titulada Pacto de sangre als països sudamericans) és una de les més importants del cinema negre, en què Wilder va tenir la col·laboració de l'escriptor Raymond Chandler per escriure el guió i adaptar una novel·la d'un altre dels autors més importants del gènere, James M. Cain. De fet, Wilder va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a director, i tant el realitzador com Chandler van ser nominats també en la categoria de millor guió adaptat. La pel·lícula explica la història d'un venedor d'assegurances, interpretat per Fred McMurray, que s'enamora d'una dona (immensa Barbara Stanwych) i decideix pactar i executar l'assassinat del marit d'ella fent que semble un accident, tot cobrant una indemnització milionària gràcies a una assegurança falsificada. La gran força de la història recau en la descomunal interpretació de la parella protagonista, amb un magnetisme de McMurray i una sensualitat perversa d'Stanwych fora de qualsevol dubte, però també cal destacar la qualitat dels diàlegs, la fotografia en un esplèndid blanc i negre, a càrrec de John F. Seitz, i la capacitat de Billy Wilder per construir i filmar una història rodona mitjançant un flasback antològic. En la mateixa línia, també cal destacar el paper memorable d'un habitual del gènere i ja també d'aquest bloc, Edward G. Robinson, que interpreta l'inspector de reclamacions de l'empresa asseguradora, i que gràcies a la seua gran intuïció professional començarà a sospitar de les circumstàncies que envolten la mort del marit accidentat.

Perdición (Double Indemnity en el títol original, per la doble indemnització que rebrà la vídua gràcies a l'assegurança de vida falsificada) està considerada per molts com la millor pel·lícula de Billy Wilder. La realitat és que Perdición és una obra mestra indiscutible, que ens avança la famosa intel·ligència que impregnarà la filmografia de Wilder durant les properes dècades, però també una veritable perfecció tècnica i una encertada aposta per la perfecció estètica. El tractament de la llum a Perdición té una clara intencionalitat evocadora, tot recollint la forta influència de l'expressionisme alemany que Wilder coneixia de primera mà després d'haver treballat a la UFA de l'Alemanya anterior a l'ascens nazi. Si la cara és l'espill de l'ànima de cada persona, i aquesta és en realitat un laberint imprevisible, la llum no ha d'il·luminar les cares, sinó fugir dels personatges. En aquest sentit, si el clima de la pel·lícula arriba gràcies a les parts fosques, no cal oblidar que el tema de Perdición és la impossibilitat d'executar un crim perfecte. I la manera de resoldre aquests crims imperfectes és la intuïció professional guanyada amb l'experiència, com demostra el personatge interpretat per Edward G. Robinson, i no la tècnica observadora i deductiva que hauria utilitzat un investigador britànic, a l'estil de Sherlock Holmes. També és clara la influència judeocristiana de Wilder, ja que aquí no hi ha crim sense càstig. Així, la idea de la dona fatal no és més que el desenvolupament de l'arquetip de la serp que va temptar Adam i Eva al Paradís. De fet, Wilder i Chandler van escriure dos finals, i en el que finalment no va rodar-se, el personatge interpretat per McMurray sobreviu al tret mortal d'una pistola, però és capturat per la policia i més endavant és condemnat a la càmera de gas. Però la confessió del protagonista permet el seu perdó i també l'estructura circular de la pel·lícula, en què (insistim) veureu una de les dolentes més dolentes que ens ha donat el setè art.

16 de novembre 2008

'Sweeney Todd', l'ombra allargada de Tim Burton

3 comentaris
Sorpresa positiva la que divendres em va produir la pel·lícula Sweeney Todd, dirigida al 2007 per Tim Burton i interpretada per Johnny Depp i Helena Bonham Carter. Se centra en el personatge del barber del carrer Fleet, Benjamin Barker, i la seua ànsia per venjar-se del jutge Turpin, responsable de la falsa acusació que l’allunya de la seua dona i filla, retingudes per aquest cacic local. Després de complir la condemna, Barker torna a Londres per passar comptes i ho fa amb una nova identitat: la de Sweeney Todd.

La senyora Lovett, mestressa de la botiga situada al mateix carrer Fleet, dedicada a la venda d’uns pastissos de carn que no serien tastats ni per les rates, ha estat guardant escrupulosament l’antiga barberia del pis de dalt fins al retorn del seu propietari. Un cop Barker -ara Todd- es retroba amb les seues navalles de plata, la sang comença a córrer goles avall dels agosarats clients que hi acudeixen per afaitar-se, tot i que aquesta no és la pitjor dissort que corren en aquell edifici...

Amb un ambient angoixant i claustrofòbic per recrear el Londres victorià, Tim Burton torna a demostrar algunes de les virtuts que el van fer conegut en el cinema i que s’han plasmat amb encert en títols com Batman o Eduardo Manostijeras. L’estil més gris de Burton sovint s’ha tenyit amb tocs coloristes i amb una idea d’un món molt personal: exemples en són Beetle Juice, Big Fish o les fantàstiques pel·lícules d’animació Pesadilla antes de navidad i La novia cadaver. Però no tot el que ha fet Burton hauria de ser posat al mateix cistell d’obres que el fa un gran director: pel·lícules com Sleepy Hollow, Charlie i la fàbrica de xocolata, Mars Attacks! o la incomprensiblement dolenta versió del Planeta dels simis resten punts a un autor que demostra un gran enginy i capacitat per crear escenaris.

Sweeney Todd i el teatre
L'origen de la història del barber diabòlic del carrer Fleet es perd en el temps. Segons sembla es tracta d'una llegenda popular que mai ha pogut ser documentada com a real. La versió teatral que en va fer Stephen Sondheim per a Broadway a la dècada dels 70 va popularitzar aquest personatge, que s'ha mantingut fins a l'actualitat amb la representació també als teatres de casa nostra: al 1995, Mario Gas va dirigir la versió en català, protagonitzada per Vicky Peña i Constantino Romero (substituït més tard per Joan Crossas), que es va mantindre en cartell durant mesos al teatre Poliorama de Barcelona. Ara (curiosament coincidint amb la inèrcia deixada pel film de Burton, tot i que s’assegura que la reestrena estava prevista des de feia anys), Mario Gas reprèn la direcció d’aquesta obra: el mes passat es va estrenar al Teatro Español de Madrid amb el mateix planter d’actors, amb Peña i Crossas com a mestres d’aquesta cerimònia lúgubre, on hi serà fins al 7 de gener. Pel que sembla, no s’espera que de moment aterre novament a Barcelona (per a desgràcia dels que amb tota seguretat hi aniriem sense dubtar) ja que “no disposa d’un teatre on es puga representar”, una excusa igual de ridícula que difícil d’entendre, atès l’èxit que ja va tindre en la seua primera temporada.

Abans d’acabar, una curiositat: en la versió teatral anglesa, l’actriu que interpretava el paper de Mrs. Lovett era Angela Lansbury, la dona que després es faria mundialment coneguda pel seu personatge televisiu Jessica Fletcher a la sèrie S’ha escrit un crim. Està vist que el seu lligam amb les morts ve de lluny... Aquí en teniu la mostra:


11 de novembre 2008

La música de westerns

0 comentaris
A El violí vermell, l'espai de música cinematogràfica de Catalunya Ràdio, han dedicat un programa a la música dels westerns. Us en recomano la seua audició (podeu escoltar-lo o descarregar-vos-el aquí), ja que s'hi fa una magnífica selecció de temes conegudíssims i, alhora, podem anar comprovant de primera orella l'evolució dels estils al llarg del temps.

I és que la música és, moltes voltes, un d'aquells components de les pel·lícules que no s'acostuma a tindre en compte pel gran públic, però que és una part fonamental per a que un film puga arribar a obtindre el caràcter de mític. I, si no, què seria dels Set Magnífics sense la partitura del Bernstein? I del Frodo sense la completíssima feina de Howard Shore? I ja no ens podem imaginar Darth Vader sense la Marxa de Williams!

A més a més, Xavier Cazeneuve ens ofereix la llista de les audicions, una mostra d'escenes de les pel·lícules i una llista de retrats dels compositors de les peces.


Llista de peces i pel·lícules del programa:



William Lava · “Mesquiteers Get Going”
The Three Mesquiteers (1936-1943)




R. Hageman, F. Harlin, J. Leopold, L. Shuken, L. Gruenberg · “Suite” (fragment)
Stagecoach / La diligència (John Ford, 1939)




Dimitri Tiomkin · “Main Title”
High Noon / Sol davant del perill (Fred Zinnemann, 1952)




Jerome Moross · “Main Title”
The Big Country / Els grans horitzons (William Wyler, 1958)




Elmer Bernstein · “Main Title”
The Magnificent Seven / Els set magnífics (John Sturges, 1960)




Alfred Newman · “Obertura”
How the West was Won / La conquesta de l’Oest (J. Ford, G. Marshall, H. Hathaway, 1962)




Ennio Morricone · “La mort tenia un preu”
Per qualche dollaro in più / La mort tenia un preu (Sergio Leone, 1965)


null

Burt Bacharach · “Damunt d’una bicicleta construïda per a l’alegria”
Butch Cassidy and the Sundance Kid / Dos homes i un destí (George Roy Hill, 1969)




John Williams · “Main Title”
The Cowboys / Els cowboys (Mark Rydell, 1972)




Clint Eastwood · “Tema de Clàudia”
Unforgiven / Sense perdó (Clint Eastwood, 1992)




Bruce Broughton · “Crèdits finals (Tornarem)”
Silverado / Silverado (Lawrence Kasdan, 1985)




Marco Beltrami · “El tren de les 3:10”
3:10 to Yuma / El tren de les 3:10 (James Mangold, 2007)




Elmer Bernstein · “Main Title”
The Sons of Katie Elder / Els fills de Katie Elder (Henry Hathaway, 1965)

05 de novembre 2008

Denzel Washington guanya John Wayne

0 comentaris
La victòria del demòcrata Barack Obama sobre el republicà John McCain fa que avui us vulga parlar dels dos primers actors que em vénen al cap quan penso en els dos candidats. Obama recorda molt, fins i tot físicament, l'actor Denzel Washington, nascut només set anys abans que el nou president electe dels Estats Units. Per tant, seria perfectament viable que algun dia el protagonista d'American Gangster interpretés un biopic sobre Obama, com ja va fer amb un altre dels mites de la comunitat afroamericana, Malcolm X. En canvi, McCain em recorda l'actor John Wayne, molt conegut per la seua posició política conservadora, però sobretot perquè va ser una icona del western i del cinema bèl·lic nord-americà. McCain va ser pilot d'un avió de guerra que va ser derribat a Vietnam, on va ser empresonat durant cinc anys i va patir tot tipus de tortures, que van provocar-li unes seqüeles físiques que encara arrossega. És l'heroi de guerra que en un altre moment potser hauria arrasat en unes eleccions nord-americanes, però al davant tenia un home afroamericà més jove i amb un missatge renovador i esperançador, molt carismàtic i mediàtic, elegant i també molt telegènic. Els gustos del públic, tant en el cinema com en política han canviat, i avui difícilment triomfaria una pel·lícula protagonitzada per un actor amb les característiques de John Wayne. L'arquetip de l'heroi cinematogràfic va canviar rotundament als anys 80 (des dels musculosos Silvester Stallone i Arnold Schwarzenegger, als més esquifits Harrison Ford i Bruce Willis), i van fer-se més convencionals i fins i tot més intel·lectuals a partir dels anys 90, amb gent com el mateix Denzel Washington o el seu company de repartiment a Philadelphia, Tom Hanks.

04 de novembre 2008

DOCTOR ZHIVAGO

2 comentaris


David Lean va ser un director anglès amb una llarga i brillant trajectòria que considero està infravalorat malgrat la major part de la seva obra té un alt nivell, el seu conjunt fílmic és coherent des del punt de vista artístic, les seves pel.lícules han estat aclamades per crítica i públic i ha estat reconegut amb dos estatuetes de l'Acadèmia de Hollywood i una Palma d'Or a Cannes entre d'altres premis cinematogràfics.


Dirigida l'any 1965 (any del meu naixement) i basada en l'obra literària de Boris Pasternak, Doctor Zhivago és una llarga superproducció (176 minuts) produïda per Carlo Ponti per a la Metro Goldwin Mayer.


Ambientada a Rússia, des de les acaballes de l'imperi del zar Nicolàs fins el govern d'Stalin, passant per l'adveniment de la revolució boltxevic, la primera guerra mundial i la guerra civil entre l'exércit roig i el blanc, ens ofereix una magna història èpica i amorosa.


Zhivago, interpretat per Omar Shariff és un poeta i metge que perd als seus pares de petit i creix en el sí d'una família benestant de la vella i aristocràtica Rússia. La seva vida discórre entre les successives convulsions polítiques que viurà el seu país i l'amor cap a dues dones, Lara, interpretada per una radiant Julie Christie en el paper de la seva vida, i Tony, interpretada per una joveníssima Geraldine Chaplin.


Altres personatges destacasts, són el germà de Zhivago interpretat per Alec Guiness, general soviètic que voldrà recuperar l'alè del seu germà cercant la seva neboda desapareguda, i Komarowsky, interpretat per Rod Steiger, un home abjecte i amoral.


També podem remarcar una potent direcció artística amb moltes de les seves escenes localitzades a les gèlides terres de l'estepa russa (he llegit que la major part de les escenes d'exteriors es van rodar a Espanya entre Sòria i Madrid); la seva banda sonora, obra de Maurice Jarre (pare del famós interpret de música electrònica Jean Michael Jarre) amb la seva apegalosa melodia que hem sentit fins a la sacietat en fils musicals; i els nombrosos enfocaments de la càmera a traves del vidre de les finestres metàfora, potser, de la nostra visió distorsionada de la realitat.

No cal dir, que no es pot analitzar l'obra per la seva visió ideologitzada de la Unió Soviètica, doncs està dirigida per un director britànic en plena época de la guerra freda i està basada, com ja he comentat, en una obra de Boris Pasternak, que es va exiliar de la Unió Soviètica i que sembla documentat que va rebre el premi Nobel de Literatura a l'any 1958 per les pressions de la CIA a l'Acàdèmica Sueca (Doctor Zhivago va estar prohibit a la Unió Soviètica fins l'any 1988).

Obra mestra (*****)

02 de novembre 2008

Atrapat en el temps

5 comentaris
Atrapat en el temps, dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, és una d'aquelles pel·lícules que no em canso de mirar una i altra vegada, com si jo fos un integrant del film que repeteix incansablement el mateix dia.
Bill Murray (genial) interpreta un sarcàstic home del temps que ha de desplaçar-se a un petit poble per transmetre un any mes el Dia de la Marmota, la qual cosa no li fa cap mena d'il·lusió. S'allotja a un modest hotel i cada matí comprova com el dia es repeteix una vegada i una altra, metòdicament, sense que pugui fer res per evitar-ho. Ja dic d'entrada que aquesta mena de pel·lícules que juguen amb el pas del temps m'agraden força, però aquesta és una de les millors.
El protagonista passa per diverses fases en la manera d'enfrontar-se amb aquesta situació. La seva visió pessimista inicial es transforma quan s'adona que els seus actes d'avui no tindran cap mena de repercussió l'endemà, ja que aquest no existeix. Això ens planteja molts dubtes morals, tenint en compte que no podrà existir la pena per als nostres pecats. Menja sense mesura i fa tota mena d'excessos, fins que s'adona que això no pot omplir la resta de la seva vida. Llavors decideix aprofitar aquest dia interminable per a causes més nobles. Però tot cansa en aquest interminable dia, sobretot quan comprova que no pot variar el destí de la gent que l'envolta.
Molt emotiva és l'escena en què dia rere dia intenta salvar la vida d'un vell vagabund que, impertorbablement, sempre acaba per morir-se als seus braços.
També resulten infructuosos els seus intents de crear el dia perfecte per a lligar-se a la seva partenaire a la pel·lícula, Andy MacDowell, que nit rere nit acabarà bufetejant-lo.
A la vora de l'abisme i cansat de reviure aquest dia sense finalitat, decideix suïcidar-se de diverses maneres, totes elles inútils, ja que acaben amb l'inoblidable ràdio despertador que sona cada matí.

"Nella città l'inferno", una joia oblidada d'un cert Neorrealisme tardà

0 comentaris
La vida a les presons ha donat grans títols a la història del cinema internacional. La condició de voyeur d'allò que no li està permès contemplar a la vida real fa que l'espectador cinematogràfic s'interessi pel que pot passar darrera dels alts murs de les institucions penitenciàries, despertant l'instint natural de la curiositat inherent a l'espècie humana. La mitologia al voltant de la quotidianeitat diària d'aquests homes i dones empresonats, sublimada per una aura de beatifíca resignació en alguns casos i, en altres, completament esclafada contra l'encara més alt mur de la incomprensió i la hipocresia col·lectiva, ha donat peu al naixement de pel·lícules de tots colors, que han posat el nas als calabossos amb major o menor fortuna en àmbits fílmics tan dispars com poden ser la comèdia, el melodrama, la crítica social o, fins i tot, el musical.
Sento especial estimació, des de fa moltíssims anys, per una producció italiana de l'any 1958 que, en certa manera, recull elements de tots els esmentats anteriorment, una pel·lícula dirigida per l'eficaç Renato Castellani injustament oblidada pels cronistas cinematogràfics d'avui en dia i que va portar a treballat juntes, per primera i única vegada, dos de les més grans actrius italianes de tots els temps, Anna Magnani i Giuletta Massina. Només que per aquesta circumstància, la cinta tindria assolits els mèrits suficients per a ser tinguda en compte i, per tant, fer que qualsevol cinèfil amb un mínim de vergonya i amor propi s'hagi interessat, en algun moment de la seva vida, per conèixer-la.
L'argument gira al voltant de Lina (Massina) una camperola que treballa com a noia de servei a Roma i que, enganyada per un lladregot tarambana (Alberto Sordi en un curt però sucós paper) es veu engarxolada a la presó de dones de la capital italiana juntament amb un eclèctic grup format per delinqüents habituals, prostitutes i captaires. Allí coneixerà Egle (Magnani), demi-mondaine lleugera de cascos famosa a les nits del Lungotevere romà la qual l'ajudarà a sobreviure a l'ambient salvatge i depredador de la presó. Acompanyant a les dos estrelles principals, hi podem trobar actrius com Miriam Bru o Gina Rovere, i a Renato Salvatori en un anecdòtic paper.
"Nella città l'inferno" -traduïda literalment al castellà per a la seva estrena espanyola com "Infierno en la ciudad"- incorpora elements propis de les consignes estètiques i ideològiques de la corrent neorrealista que es va desenvolupar a Itàlia una vegada finalitzades la Segona Guerra Mundial i, conseqüentment, l'ocupació nazi. En mig d'un pais desfet per la crueltat del conflicte bèlic, directors cinematogràfics com Roberto Rossellini, Vittorio de Sica o Luchino Visconti van voler dotar al cinema nacional d'un rerefons de realitat anclat en la consciència social, entenent que s'havien de tenir com a referents els escriptors realistes de començaments de segle, al temps que despreciaven la que ells consideraven baixa qualitat de les pel·lícules que es produïen a l'època amb temàtiques que donaven obertament l'esquena a tot el drama humà que estava tenint lloc als carrers de les ciutats d'una esgotada Itàlia que necessitava trobar un nou model de cohesió social.
"Nella città l'inferno", tot i havent estat produïda tretze anys després d'acabada la guerra, i ja en un contexte proper als dolços anys seixanta -els anys del boom dels turismes Fiat, la minifaldilla psicodèlica i els hits de Mina o Adriano Celentano- recollia el testimoni dels plantejaments neorrealistes en una pel·lícula que, al mateix temps, jugava amb els dos grans noms que encapçalaven els crèdits dins d'una argument que, tot i que estava ambientat a la mateixa època de la seva producció, podia ser extrapolable sense dificultats excessives als anys quaranta. L'utilització d'un contrastat blanc i negre, sumat a uns personatges dibuixats en un context hiperealista de marginació i anorreament atorgaven a la pel·lícula aquesta condició d'atemporalitat. L'únic tret diferenciador respecte als seus antecedents neorrealistes es troba en la potenciació d'elements més propers al star-system del Hollywood dels anys cinquanta, com ara el format Cinemascope i l'ús cuidat i preciosista del primer pla per a les dos principals actrius del repartiment. En aquest aspecte, "Nella città l'inferno" té més d'obra d'art d'innegables recursos plàstics i estilístics que d'autèntica cinta compromesa amb una certa realitat social, lluny ja del pensament d'una majoria d'italians que desitjaven passar pàgina sobre les misèries que va comportar la guerra i que volien començar a oblidar. No és estrany, doncs, que a la Itàlia de la segona meitat dels anys cinquanta triomfesin sorollosament pel·lícules més o menys costumistes i desenfadades protagonitzades per grans estrelles com Sofia Loren o Gina Lollobrígida, embolcallades per cuidades produccions que, molt sovint, incorporaven capital internacional.
Si bé "Nella città l'inferno" va rebre una excel·lent acollida per part de la crítica i va gaudir d'una adeqüada carrera comercial, no va ser fins molts anys més tard que els seus valors no van ser posats en evidència des del punt de vista de l'art cinematogràfic per algunes plumes literàries d'excepcional renom a la vella Europa. Tot i amb això, és una pel·lícula desafortunadament i -torno a dir- injustament oblidada als compendis històrics i que demana el merescut desagravi en forma d'una acurada edició internacional en DVD. A Itàlia, podem trobar-la en un format econòmic i poc mimat, que ni tan sols incorpora pistes de subtítols en altres idiomes.