"Torch Song Trilogy", un himne a la tolerància

No em fa cap vergonya reconèixer que, la primera vegada que vaig veure "Trilogía de Nueva York", vaig deixar escapar algunes llàgrimes que vaig intentar disimular amb molt poca fortuna. Encara era molt jove, i vaig sentir que aquella pel·lícula tenia molt a veure amb mi, amb el que m'havia passat i el que m'estava passant. Fins i tot, vaig presentir que tenia molt a veure amb el que podia esperar-me en el futur. El personatge d'Arnold Beckoff -creat i magistralment interpretat per l'inigualable Harvey Fierstein- va instal·lar-se dins del meu cor i, quines coses, tota una bona pila d'anys més tard continua tenint el seu raconet reservat a la sala noble de les meves fílies més apreciades.

Arnold, com la immensa majoria dels homosexuals -mot que, per extensió, aixopluga gais, lesbianes i transexuals- va patir en les seves carns la repressió, la incomprensió i el rebuig d'una societat que el va etiquetar des de la més tendra infantesa i que l'assenyalava amb el dit, tot mostrant una barreja de superioritat i burla molt pròpia dels heterosexuals que viuen instal·lats en la còmoda i càlida seguretat que dóna ser plenament acceptat per l'establishment. Arnold, com tots i com totes, només podia sentir-se segur caminant per damunt de la fina -no ho oblideu mai- línia que separa allò que és socialment acceptat i la més absoluta marginació, i esperar l'arribada de millors temps que, generalment, no acaben de fer-se presents.

Sí, Arnold ha patit molt per culpa d'aquells que s'han dedicat, sistemàticament, a intentar destruir qualsevol comportament humà que, senzillament, no puguin entendre, d'aquells que s'omplen la boca amb paraules que empren amb total inconsciència i a les que buiden del seu autèntic significat, atorgant-ne un altre de sinistre i esfereidor. Un significat que ens obre brutalment els canals de la memòria i manté viu l'ingrat record de temps passats.

Avui, per moltes raons, em sento més proper que mai a Arnold Beckoff, al seu dolor i a la seva angoixa, i voldria que tots els Arnold Beckoff del món no haguéssin de patir mai més rebuig, maltractament i incomprensió.

Avui, per moltes raons, m'agradaria que aquest món fos un lloc més just, més humà i, sobre tot, més sincer.

Joan Carles Prats, l'alter ego de Pandora Reynolds.

[BSO] 'Inteligencia Artificial', de John Williams

Un dels aspectes de la pel·lícula Inteligencia Artificial (A.I.) que va provocar menys controvèrsia va ser l'excel·lent partitura de John Williams. Amb tot, la banda sonora que va escriure el músic habitual d'Steven Spielberg no és de les més conegudes de la seua discografia, i és per això que des d'aquí tractarem de reivindicar-la avui com una de les més interessants que ha composat en els últims anys. De fet, la música d'A.I. va suposar la seua 41a candidatura als premis Oscar com a millor banda sonora del 2001, guardó que Williams no guanya des del 1993 amb La lista de Schindler, quan va anunciar que es retiraria i que no composaria més música per a cinema. Per sort, no va ser així, i aquell mateix 2001, Williams també va composar la música d'una altra pel·lícula fantàstica, Harry Potter y la Piedra Filosofal (per la qual també va obtenir la nominació a l'Oscar), i des del 1993 encara ha escrit unes altres 25 bandes sonores més, tot obtenint quatre nominacions més per Atrápame si puedes (2002), Harry Potter y el prisionero de Azkaban (2004), i Múnich i Memorias de una Geisha (2005).

A la banda sonora d'Inteligencia Artificial, revisió del conte de Pinotxo en què Spielberg va aprofitar un guió del desaparegut Stanley Kubrick a partir d'un relat de Brian Aldiss, el músic nord-americà torna a donar una lliçó de com una partitura cinematogràfica ha de captar l'essència i tota l'emoció d'una pel·lícula, sense deixar de descriure tots els detalls. Com ja sabeu, la música de John Williams suposa fonamentalment la recuperació del so simfònic de les grans orquestres per al cinema, però també té una forta influència jazzística, sons intimistes i alguns tocs folklòrics. Però a Inteligencia Artificial, el músic s'allunya de la seua estructura habitual (que desenvolupa un main theme principal), i a més d'un leitmotiv evocador i memorable (base de la cançó For Always, que als crèdits canten Lara Fabien i Josh Groban) i dels passatges més tendres i dramàtics de l'obra, a la banda sonora d'A.I. també podem trobar exemples molt sòlids de la versatilitat i del bon ofici de Williams, amb temes com The Mecha World, que inclou una descripció angoixant del món mecanitzat dels robots. També són brillants els temes musicals que acompanyen la visita a les ciutats dels dos protagonistes, el nen-robot David i el robot-gigoló Joe. En aquest sentit, la barreja de ritmes i d'estils fa que la música d'Inteligencia Artificial siga una de les més modernes de Williams, amb moments d'un lirisme tràgic (Abandoned in the woods, quan el xiquet és abandonat al bosc, recorda alguns moments d'E.T.) i intents de fragments techno (The Moon Rising). Però especialment estremidor és Where Dreams are born, un tema vocal que és una veritable meravella, a càrrec de la soprano Barbara Booney. En definitiva, una altra gran banda sonora de Williams, que no es troba entre les més conegudes de l'autor. A.I. és molt descriptiva però també es pot gaudir sense les imatges de la pel·lícula o llegint un llibre, i ara podeu trobar-la a molt bon preu en moltes botigues de discos.

'La máscara de la Muerte Roja', un conte de Poe segons Roger Corman

Avui es compleixen 200 anys del naixement de l'escriptor Edgar Allan Poe, però gairebé 80 anys després de la seua mort a Baltimore, a Michigan va nàixer el cineasta Roger Corman, responsable d'un bon grapat de les adaptacions cinematogràfiques més conegudes de l'obra literària del poeta de Boston. L'any 1960, Corman havia dirigit (en només tres dies!) la que és encara la seua pel·lícula més coneguda, La pequeña tienda de los horrores, i just en aquella època la productora American International Pictures volia competir amb l'èxit in crescendo de la britànica Hammer Films. Per tant, va contractar Corman per dirigir una pel·lícula basada en un relat d'Edgar Allan Poe. El cineasta havia d'adaptar a la pantalla el conte La caída de la casa Usher tot seguint el seu estil, en blanc i negre, amb poc pressupost i també amb poc temps, ja que el rodatge no havia de superar els 10 dies. Finalment, Corman els va convèncer i va aconseguir un marge de maniobra més gran. Així, tractant-se d'un relat de Poe, la pel·lícula havia de poder costar una mica més, filmar-se en color i poder fer-se en almenys... 15 dies! Demencial però cert...

La caída de la casa Usher va obrir una etapa de pel·lícules de Corman basades en l'obra literària de Poe, amb històries que sempre tenien com a escenari les mansions antigues, els castells tenebrosos i els calabossos amb tètrics i rovellats instruments de tortura. L'altre element en comú era el protagonsime absolut de l'actor Vicent Price, actor característic del cinema de Corman, de les adaptacions de Poe al cinema, i també de les pel·lícules de terror de sèrie B. En aquest sentit, potser la pel·lícula més coneguda d'aquesta etapa és El cuervo (1963), amb Price i els també soberbis Peter Lorre i Boris Karloff. Però avui tractarem La máscara de la Muerte Roja (1964), en què Vincent Price interpreta el príncep Próspero, un sobirà malèvol i seguidor de Satan que s'amaga al seu castell amb els seus acòlits per intentar fugir de la Mort Roja, una terrible epidèmia medieval que castiga Europa.



Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és la fotografia del director de culte Nicolas Roeg, però també cal remarcar el gran ofici de Corman com a guionista, ja que va saber fusionar dos relats diferents, La máscara de la Muerte Roja i Hop-Frog, sense que es note gaire, per no dir gens. En el tractament del personatge principal, alguns han volgut veure la inspiració de Corman en El Séptimo Sello, l'obra d'Ingmar Bergman, per la seua reflexió sobre els sentiments religiosos i les pors del poder, així com de la ridiculesa de la mort i de l'existència humana; però també caldria preguntar-se si el director suec va llegir abans l'obra de Poe. La interpretació de Vincent Price és estremidora, però també és atractiva l'aparició de Jane Asher, que en aquell moment mantenia una relació sentimental amb Paul McCartney, i de Hazel Court, una de les muses del terror britànic. En aquest sentit, La máscara de la Muerte Roja és un clàssic del terror gòtic de sèrie B, que tot bon afeccionat al cinema fantàstic i a l'obra de Poe no pot deixar de revisar...

'Poltergeist', de Tobe Hooper

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.