El 6 de novembre de 1958 s'estrenava a Madrid «Las Chicas de la Cruz Roja», la pel·lícula més exitosa de la llarga carrera cinematogràfica del director Rafel J. Sàlvia. Nascut a Tortosa, es va distingir com a poeta als anys 1930 quan, encara amb una edat molt jove, dirigia el setmanari catalanista «La Veu Comarcal» (portaveu de la Lliga regionalista) i aconseguia ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Sàlvia aconseguia exemplaritzar la idea de l'Espanya ye-ye, a partir d'un argument molt senzill, típic del cinema estatal de l'època, que va captivar l'audiència i va omplir a vessar les sales de cinema d'arreu de l'estat.Concha Velasco i Tony Leblanc, dos veritables històrics del cinema estatal, van ser els protagonistes principals d'aquesta comèdia que deixava enrera el característic cinema de postguerra, marcat per l'alta influència ideològica del règim, i s'obria cap a l'Europa del bikini, els texans i els cabells llargs i despentinats.
Ens trobem davant de la ingenuïtat de quatre noies de diferents procedències socials, que s'uneixen com a voluntàries el dia de la Creu Roja, per passejar per Madrid la típica bandereta, i són festejades per uns nois moderns (però innocents) que pretenen seduir-les amb els seus encants. Totes quatre aspiren a tenir una relació sentimental exemplar per poder formar una família. L'humor és sempre present i guia l'argument d'una història quotidiana que va distreure joves i més grans durant dècades.
Aquesta pel·lícula va comptar també amb la col·laboració musical d'Augusto Algueró,
un dels compositors estrella del moment. Sàlvia indubtablement pretenia dotar la ciutat de Madrid d'una visió cosmopolita com a via per sortir del jou i donar la benvinguda als aires rebels que arribaven lentament de l'altre costat dels Pirineus. Era un esforç de modernitat que havia de portar al lluïment de la vida urbana, davant d'un món rural encara endarrerit i amb altes cotes d'analfabetisme. És una pel·lícula encara recordada per tots els amants del cinema, ja que apostava per la modernitat i pel desacomplexament ciutadà.
un dels compositors estrella del moment. Sàlvia indubtablement pretenia dotar la ciutat de Madrid d'una visió cosmopolita com a via per sortir del jou i donar la benvinguda als aires rebels que arribaven lentament de l'altre costat dels Pirineus. Era un esforç de modernitat que havia de portar al lluïment de la vida urbana, davant d'un món rural encara endarrerit i amb altes cotes d'analfabetisme. És una pel·lícula encara recordada per tots els amants del cinema, ja que apostava per la modernitat i pel desacomplexament ciutadà.Article d'Emigdi Subirats.
2 comentaris:
La veritat és que Rafel Sàlvia (o Salvià?) és un autor a reivindicar per a la cinematografia tortosina i ebrenca. Especialment recordo "Aquí hay petróleo!" i sobretot "Manolo, guardia urbano", però també cal tenir en compte la seua impressionant feina com a guionista, participant en pel·lícules mítiques com "La gran familia" o la magistral "Atraco a les 3".
És Sàlvia. Un dia escriuré un post sobre la seua incipient tasca poètica i periodística als anys 1930. Després va ser el director emblema d'uns anys, els feliços seixanta, durant els quals alguna cosa anava canviant a l'estat i en el cinema es reflectia.
Publica un comentari a l'entrada